En
una ocasió una mare em va comentar que pensava que l'educació d'ara no és com
la d'abans: “amb una mirada del meu pare jo ja sabia el que volia dir-me, no
feien falta paraules; en els temps d'ara, no sabem com fer-li entendre als
nostres fills el que tenen o no han de fer. Els xiquets d'ara són forts i
desobedients i no atenen a res. La veritat és que seria una cosa preocupant si
no fora perquè els amics del meu fill i els altres xiquets que veig al parc,
actuen com ell amb tan sols 4 anys, no fan cas a res i van totalment a la seua…” (Què no és preocupant?!).
“Però
el que més gràcia em fa del meu fill…”, va afegir, “és quan em diu: -mamà, vull
ser major… -major? -Si mamà vull ser major per a anar-me de casa…”.
Si
a més de ser un xiquet desobedient, és a dir, que no atén el que li diuen, fa el que vol tant dins com
fora de casa, s'enfada amb facilitat quan se li porta la contrària i és
“conscient” (amb tan sols 4anys) que si es va de casa la seua vida serà
“totalment perfecta”… jo crec que sí que és per a preocupar-se.
És
clar que respecte als nostres pares, l'educació ha evolucionat tant a casa com
en el col·legi. La majoria dels pares ens considerem amb una ment, potser, més
oberta que la que tenien els nostres progenitors. Els de la meua generació (si
fa no fa) hem tingut la sort de viure en una època en la qual, en famílies
normalitzades, no hem tingut problemes per a menjar, estudiar o treballar. El
nostre nivell de vida ha sigut més aviat mig alt i fins i tot alt. Recordem que
les dues últimes dècades del segle XX han portat molta prosperitat, però també
durant aquest segle s'han viscut situacions molt crítiques. Els nostres pares i
fins i tot avis han viscut l'evolució
“en una sola vida”, han viscut tot molt ràpid. La veritat, sí que ens detenim i
ho analitzem és per a “tornar-se bojos”; Abans no existia la televisió,
escassejava el menjar o eren “tres” els que tenien vehicle amb motor… i en els
nostres dies existeix “una cosa” anomenada Internet, parlem per teleconferència
amb altres persones de fins i tot altres països i la majoria de nosaltres té
vehicle propi ja siga per necessitat o no… Si analitzem tot això, jo si crec
que els nostres pares i avis han viscut en una època marcada pel canvi, i que
segur que durant la seua infància mai van imaginar que poguera succeir tot el
que veuen ara.
Jo
pense que només ja per tot això, l'educació que ells van rebre i la que ens van
donar és diferent a la que nosaltres proporcionarem, però no per això menys
vàlida.
Hi
ha qui va educar de manera autoritària i hi ha qui ho va fer basant-se en
l'establiment de normes i límits a través del diàleg i de la comprensió,
guanyant-se el respecte dels seus fills “educant sense més”. Què és el que
canvia amb respecte ara? Segur que molts hem vist a pares, de tertúlia al parc
mentre els seus fills es tiren pilotes a la cara, es xisclen entre ells o fan
mal ús de les instal·lacions… Segur que molts d'aqueixos pares “avisen” de les
conseqüències que poden tindre si no “es porten bé”, sense arribar a complir
l'amenaça… I segur que molts d'ells pensen que aqueixa és la manera correcta
d'educar.
Hui
dia les Escoles de Pares tenen com a objectiu principal orientar als pares i
ensenyar els recursos necessaris perquè des de ben xicotets, els xiquets
tinguen una correcta educació. Com a docents, també podem contribuir a prendre
consciència de que alguns aspectes s'han de millorar fent un treball entre
l’escola i la familia, ja que si es treballa en la mateixa línia, serà mes
fàcil arribar als més xicotets, guiant-los cap a un correcte desenvolupament
psicoafectiu.
A
continuació, us deixe un article de Mar Romera on parla de la importància
d'educar en emocions des d'edats primerenques i, del paper dels docents i les
famílies en l'educació dels nostres xicotets:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada